|
|
Plàncton:
La primera anella de la cadena
Heu fet immersions nocturnes?. Sí? Doncs així segurament heu observat el meravellós espectacle de la fotolluminiscència del plàncton quan heu apagat els focus, i heu remogut l'aigua del vostre voltant.
El plàncton és format per infinitat d'animals i plantes, normalment microscòpics, que es desplacen per a tots els mars i oceans mercès a les corrents marines. Constitueix la base de la piràmide alimentària de tot l'ecosistema marí.
Avui en dia ens és a tots evident la importància del plàncton en tot l'ecosistema marí, però es tracta d'un descobriment relativament recent.
El descobriment
L'any 1828 un cirurgià i naturalista aficionat del exercit britànic anomenat J. Vaughan Thompson, va construir una xarxa per a pescar espècimens de crancs dels quals n'estudiava les etapes primitives de la seva vida. Es tractava d'un recipient col·locat a l'extrem d'una petita xarxa cònica de gassa fina.
Al utilitzar-la va descobrir que el recipient sortia amb una concentració de vida microscòpica que surava en les aigües marines. Es tractava d'una forma de vida que els biòlegs no havien observat fins aleshores: el plàncton.
Gràcies a la utilització d'aquesta xarxa, Thompson va fer un descobriment inesperat: els percebes que fins aleshores eren classificats com a mol·luscs a causa de la seva closca calcària, eren, en realitat, crustacis doncs les seves larves eren molt semblants a les dels crancs.
De tota manera, normalment s'atribueix l'invent de la xarxa per a pescar plàncton a un naturalista alemany anomenat Johannes Müller, el qual, però, no la va començar a utilitzar fins al 1844.
Cap a finals del segle XIX es va inventar la paraula plàncton (organismes arrossegats per les corrents) per a designar aquesta nova agrupació de vida marina, que juntament amb els dos grups que es coneixien fins aleshores: el nècton (organismes que neden) i el benthos (els que viuen en el fons del mar) va donar lloc a nous conceptes en la agrupació ecològica dels animals marins.
Els investigadors, per tal de delimitar les recol·leccions de plàncton a una determinada fondària, van idear més tard un mètode per a tancar la xarxa a la profunditat desitjada, abans de pujar-la a la superfície. Amb aquest sistema es va aconseguir una idea clara de la distribució del plàncton tan en profunditat com horitzontalment; i els resultats van evidenciar que aquesta distribució anava lligada íntimament a la temperatura de l'aigua. Tanmateix es varen descobrir les migracions verticals diàries del plàncton, doncs molts d'ells eviten la llum, dirigint-se cap al fons durant les hores solars, i ascendint durant les hores nocturnes.
Les migracions verticals
Comparat proporcionalment amb la longitud del seu cos, el moviment més sorprenent dins dels invertebrats són les migracions verticals del plàncton.
Tot i que el realitzen organismes molt diferents, la majoria d'espècies implicades en aquest moviment són larves o individus adults de crustacis. Són normals moviments de 50 a 150 metres, però existeixen desplaçaments de l'ordre de 300 o 400 metres, protagonitzats per certs crustacis batipelàgics.
Tal i com he citat anteriorment, la llum és el principal factor determinant d'aquestes migracions, però sembla demostrat que també hi influeixen la força de la gravetat, i la variació de pressió segons la profunditat..
Els organismes planctònics que reaccionen d'aquesta manera a la llum, ho fan de tres maneres diferents. En primer lloc manifesten una resposta a la llum dorsal que els fa orientar-se correctament segons la vertical "fons-superfície". En segon lloc, una resposta fototàctica fa que el cos de l'animal es posicioni de tal manera que li permeti de moure's cap amunt o cap avall segons la seva voluntat. I finalment, una altre resposta fototàctica provoca una disminució de la activitat natatòria quan augmenta la intensitat lumínica.
Sembla ser que aquest moviments són efectuats per tal d'aprofitar al màxim la velocitat de les corrents que els dispersaran sobre distàncies considerables.
Recurs bàsic
La principal font d'alimentació en els ambients aquàtics (tant en el mar com en les aigües dolces), la constitueix el fitoplàncton. El fitoplàncton és format per vegetals verds microscòpics, diatomees i flagel·lats, que suren en les capes superiors de l'aigua per tal de rebre la llum suficient per a realitzar la fotosíntesi.
Els organismes fitoplantònics constitueixen la alimentació directa del zooplàncton, constituït per petitíssims animals (molts d'ells no són res mes que fases larvàries d'animals ben coneguts per a tots els submarinistes). De fet, gairebé tots els grups d'animals marins exploten aquest recurs alimentari en alguna fase del seu desenvolupament, i recordem que molts dels més grans habitants del mar s'alimenten exclusivament d'aquest "manà".
La importància del fitoplàncton per a la vida animal marina és comparable (com a mínim) a la del revestiment vegetal de la terra; doncs a més a més del recurs alimentari que comporta, elimina l'anhídrid carbònic i oxigena l'aigua. Les cèl·lules vegetals retiren la matèria mineral dissolta en el mar, particularment els nitrats i els fosfats, i la transformen en protoplasma. Les cèl·lules vegetals són tan àvides que s'arriba a pensar que aquesta matèria mineral essencial es troba present en més quantitat en els cossos d'animals i plantes que dissolta en la mateixa aigua.
Jordi Trilla
Novembre 1996
