B.B. va triomfar de la mà d'alguns directors que passarien a ser marits i després ex-marits. Primer Roger Vadim després Jacques Charrier, idil.lis amb l'actor Alain Delon, amb el cantant Sacha Distel...fins que un dia se'n va cansar i va deixar els homes pels animals. Ha lluitat durant anys per protegir-los i s'ha près tan seriosament aquesta zoofília filantròpica que s'estima més els animals que els èssers humans. I de fet s'entén els animals són molt fidels, fan molta companyia, no necessiten temples sagrats i, sobretot, no et treuen la feina. B.B. va saltar a la fama l'any 1956 amb la pel.lícula "I Déu va crear la dona". Doncs Déu, s'hi existeix, s'hi va ben lluir. I és que B.B. està K.O. 
 

 

És molt complicat defensar la possessió dels càrrecs quan s'ha firmat un codi ètic. Però posem per cas. És just que unes persones que conserven inamovible el programa amb el què van guanyar els escons i congressos correponents, hagin d'abandonar-ho tot per la pressió aliena a les regles del joc? No és un frau obtenir les coses per aquesta via i posar-se a defensar una política diferent a la què fou presentada a l'electorat en un moment determinat? La ciència política confronta, entre altres, dues teories. Una, la idealista, és la que clama ERC. L'altra, la realista, és la que es fa seva el PI, encara que incofessada. Els escons són la tribuna ideal per fer política, per obtenir una repercussió mediàtica i un balanç a presentar quan torni a ser hora passar per les urnes. Per tant, és molt lògic que els escindits conservin l'instrument. 

Els temps, com sempre, ho aclareix tot. El temps dirà si ERC fa cas de les moxaines de les altres branques de L'Olivera o es manté ferma en la defensa de l'independentisme. El temps també dirà si serà el PI qui es deixa encisar pels cants de sirena convergents. Pel bé del moviment independentista ERC i el PI han de sumar sempre que puguin i deixar de banda les rebequeries polítiques. Diuen que les escisions fracassen per sistema. Però tinc la sensació que l'Àngel Colom té més vides que un gat o tantes com ales. 

Als okupes se'ls ha de reconèixer que han encetat el debat de l'especulació per sobre de la promoció de vivendes a bon preu. Els okupes han demostrat la crueltat de l'actualitat informativa. Mica en mica es va sabent que el cas del Princesa no és l'únic. N'hi ha a Terrassa, a Salt...però no se'n parlava. S'ha acusat als okupes de violents però és que la violència genera violència i més encara si la violència d'una de les parts està legitimada per l'Estat. L'actució de la Policia Nacional ha estat salvatge i ridícula. Fa la sensació que influenciats per pel.lícules de sèrie B sobre l'FBI necessitessin un excusa per emular el mític cos americà. 

Dels anomenats Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat se'n sol dir Forces d'Ocupació. Ocupació amb c, però, perquè aquesta és legal, diuen. Però és legitima? 

 

El panorama dels mitjans de comunicació en castellà és similar al del paisatge polític català. Hem de conviure amb sucursals polítiques i periodístiques. Malgrat que algunes d'aquestes sucursals periodístiques, i d'altres que no ho són, defensen la realitat de Catalunya en castellà fent un flac favor a la supervivènia d'un dels trets principals d'aquesta realitat, és a dir, la seva llengua pròpia, el català. No es repecte aquest concepte expressat en la Declaració Universal dels Drets Lingüístics a la qual s'han adherit tant el Congrés dels Diputats com el Parlament de Catalunya tal com s'apuntava en el mateix article de l'Avui. 

Vista la situació i tornant al dilema ètic jo distingiria entre dos escenaris. Si entenem l'ètica com el comportament que ens ha de dur cap a un valor positiu, en aquest cas la normalització lingüística del català, és clar que l'ús habitual del castellà obviant la llengua pròpia no és ètic. Ara bé, també és un comportament a favor d'un valor positiu el treballar per la pròpia supervivència encara que es faci en castellà. I atenció, fer periodisme en castellà està molt bé en un terreny d'igual a igual però no en un el què el Cid Campeador lluita contra en Patufet. 

Però neix una esperança? Aquesta esperança es diu Internet? Potser sí. És clar que el cibermercat s'està configurant i encara no sabem quina serà la llengua del cibermercat. Menys costos, menys entrebancs, una difusió planetària i jovent ple de trempera auguren un futur esperançador per a la llengua pròpia. El ciberespai compta amb una comunitat internauta molt activa, la dels Països Catalans, i on la llengua habitual coincideix, de moment, amb la pròpia. 

"Català i Internet: amor-odi?"

Acabo de llegir les conclusions del III Congrés de Periodistes Catalans i remarco el compromís del GPD amb el respecte a la llengua que precisament s'assenyala com un tema que sobrepassa l'aparició de la xarxa. 

Se sol dir que a Internet s'acaben reproduint molts dels comportaments de la vida presencial i es comença a veure que en la vessant lingüística passa el mateix. Tots sabem que el català és una llengua minoritària en els tres mitjans tradicionals i si no posem fil a l'agulla Internet serà el quart en agonitzar la llengua pròpia de Catalunya. 

Segur que molts heu sentit a parlar de les excel.lències d'Internet com a mitjà per a la diversitat, com a eina d'intercanvi cultural o com a plataforma prodigiosa que permet a les cultures petites fer-se un lloc a la xarxa. Si estem d'acord que Internet significa la globalització de la diversitat la nostra responsabilitat és majúscula. 

La nació catalana fa de la llengua un dels seus trets bàsics. La catalana és una cultura de les petites i ha de fer saber que a l'arc mediterrani de la Península Ibèrica s'hi parla una llengua amb unes variants dial.lectals que la fan ríquissima. Per començar, aquesta responsabilitat passa per fer que la "home page" aparegui per defecte en català. Que de bon començament s'hi vegi un "benvinguts", en comptes d'un "bienvenidos" o un "welcome". 

Els editors digitals en castellà del nostre país pensen, lògicament, en termes de mercat i no es plategen la possibilitat de l'edició catalana pel doble esforç que això suposa. Fins i tot, en el darrer congrés, algú emplaçava als futurs periodistes a redactar directament en anglès. D'això se'n desprèn una mort lenta del català i segur que si és així molts de nosaltres no voldrem fer el joc a la xarxa. 

Els servidors poden facilitar les dades per saber des d'on es connecten els lectors i potser ens sorprendria saber que la majoria de lectors es connecten dins l'àmbit dels Països Catalans. No ho sé. És una suposició. En qualsevol cas només cal citar l'exemple de Vilaweb. Una web en català i si es vol en anglès que el mes passat mes d'octubre va enregistrar 32.000 usuaris. Dic usuaris, no visites. No us sembla un nombre força sucós per repensar-se la viabilitat del català com a llengua comercial i de ple dret a la xarxa. 

Penseu que les nostres necessitats informatives tenen molt a veure amb els referents més immediats. Ens interessa més la política catalana que la mexicana i qui en voldrà saber més seran els catalans i no els mexicans. Però el plantejament sembla ser: fem-ho en castellà per si si algun mexicà o espanyol veu la nostra publicació i els catalans, com sempre, ja s'hi adaptaran oblidant que el lector potencial sigui catalanoparlant. 

El president Pujol acaba de dir que la presència del castellà a Catalunya "és fruit d'una violència antiga". Això és indiscutible i ens ha de fer pensar si per sobre del fer justícia als territoris de parla catalana hi ha Internet o ho podem compatibilitzar. Volem mostrar la mateixa insensibilitat que la Disney, per exemple? A mesura que passen els mesos l'enfocament que tenim de la xarxa és polièdric. Dues de les múltiples cares són contradictòries. Internet ens col.loca al món però alhora ens pot matar la llengua. És la del català amb Internet una relació d'amor-odi? 

 

La polèmica que genera la creació d'unes seleccions nacionals catalanes amb potestat per competir en competicions oficials internacionals ha resorgit novament. La incomprensió ha planat, plana i planarà encara molt de temps sobre la nació catalana. Però per sobre d'aquesta incomprensió hi ha possibilitats de victòria. La victòria de la societat civil catalana. Només amb un suport massiu, els polítics que han de resoldre el problema, tindran prou arguments per provocar els canvis corresponents en la legislació espanyola i internacional. 

És ben cert que la societat catalana pateix problemes molts seriosos que poden fer pensar que disposar d'unes seleccions nacionals esdevé una banalitat. Altres opinen que l'esport no els interessa. Però és que la problemàtica de fons és política i només la política, sempre i quan disposi d'un ampli suport popular, podrà fer els canvis legislatius pertinents per aconseguir la fita. Ningú discuteix que l'esport és una vessant més de la cultura d'un país, una cultura que en el cas de Catalunya esdevé un dels seus trets diferencials. És per això que el problema escapa a qualsevol limitació política o esportiva. Estem parlant d'una qüestió d'interès nacional, una qüestió d'identitat.. 

Tothom recorda els Jocs Olímpics de Barcelona qualificats de gairebé perfectes. Però per als catalans no ho van ser del tot perquè el nostre país no hi va poder participar amb representació pròpia. L'esport és una de les maneres més massives de potenciar l'existència d'un país i més encara en els casos de nacions sense estat com la catalana. Es podria dir que les manifestacions esportives internacionals són la gran oportunitat per donar-se a conèixer a l'exterior. Per exemple, quan el nom de Kenya sona més, és quan els seus atletes fondistes guanyen una gran quantitat de medalles en competicions internacionals. En el cas català passaria el mateix perquè el potencial esportiu del nostre país és obvi, només comptabilitzant les medalles catalanes dels darrers Jocs Olímpics d'Atlanta encara que sota nom espanyol. 

Malauradament vivim massa sovint tics d'intolerància per part de l'Estat espanyol que una vegada més pretén aniquilar les legítimes aspiracions del poble català. El Consejo Superior de Deportes ha presentat un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i aquest ha sentenciat que la Generalitat de Catalunya a través de la Unió de Federacions Esportives Catalanes no té dret ni a promocionar la participació catalana en competicions internacionals. És trist que un tribunal dit de Catalunya falli contra aquesta, tot i que de fet es tracta de la mà allargada de l'Estat espanyol. Un mà obligada per una legislació amnèsica, quan no recorda l'exclusivat de les competències esportives a favor de la Generalitat de Catalunya. Una mà obligada per una legislació que fa palesa la veritable Espanya. La intolerant, totalitària i homogenitzadora. 

Fins ara els partits polítics han obert boca quan ha esclatat la polèmica però han deixat el cas aparcat tal com va passar l'any 1992. Però a partir d'avui la qüestió ja no es pot demorar. Iniciativa per Catalunya, habitualment mancada de posicionament nacional, ja ha manifestat el seu desacord amb la citada sentència del TSJC així com ERC, el PI, CDC i UDC. 

Una vegada més el PP ha mostrat la seva cara fosca vers Catalunya arrenglerant-se amb la postura del Consejo Superior de Deportes mentre que el PSC ha demanat no polititzar el tema per fer temps i no haver de mullar-se com sempre sol fer en qüestions nacionals. 

Si els catalans volem seleccions quan temps haurem d'esperar?. 

 

El Partit dels Sacrificadors de Catalunya com bé indica el seu nom sacrifiquen el seu país a qualsevol preu. Això és reprovable, però sembla ser que si els titlles d'anticatalanistes s'enfaden molt i llavors t'expliquen que els estatuts del seu partit indiquen clarament que són independents dins la federació del Partit Obrer Sacrificador Espanyol i que venen d'una llarga tradició catalanista i bla, bla ,bla. De tota manera no es pot viure de les èpoques clandestines i d'haver celebrat l'11 de setembre a Sant Boi. La tradició catalanista es mostra dia a dia i no pas fent el joc al trio Ibarra, Chaves i Bono. 

El bon polític accepta que si un acord és bo pel país encara que no s'hi hagi participat cal acceptar-lo. El PSC l'accepta però recolza els recursos d'inconstitucionalitat perquè ells no hi han participat. Rebequeria infantil d'escassa rendabilitat electoral a Catalunya. 

El nacionalisme espanyol segurament fa mal a Catalunya però encara en fa més tenir aquests txitxarel.los del PSC. Fan mal al seu país i a la seva gent. Potser no fan anticatalanisme, fan mal al seu país i punt. No només per la política que defensen sinó pel comportament. Juguen a la "viu-viu" intentant enganyar els catalans i malauradament hi ha vegades que ho aconsegueixen. El PP també ho intenta però almenys no enganya ningú. 

De tota manera potser cal recordar-los quatre coses d'economia. És trist que un home de lletres com servidor hagi d'explicar un tema com el del finançament a aquests reis de la hipocresia i inventors de la cessió del 30% de l'IRPF. 

És un fet objectiu que si Catalunya no obté, per començar, el 30 % de l''IRPF sense topalls, se'n ressentirà i fort. És un fet objectiu que si la política econòmica de Catalunya va per la via productiva, la de crear riquesa, necessita, mentre manca el concert, regular algun tram de l'IRPF. El que passa que des de fora acusen els catalans de voler crear un paradís fiscal. I això no és un paradís fiscal. Se'n diu eines sobiranes per dur a terme un determinada política econòmica. Es contraposen dues mentalitats que quan tenen quatre calers a les mans se'ls gasten de maneres diferents. Uns es volen gastar els calers propis i els altres també més part dels dels altres. I ho fan en nom de la solidaritat oblidant que la solidaritat és tal quan és voluntària. Si no, és expoli. 

El Partit Obrer dels Sacrificadors Espanyols, el verdader amo del PSC, és ple d'obrers que treballen les pedreres electorals de sol a sol. No ho confessen però es veu que hi ha uns jaciments importants a Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa. El PSOE té uns delegats a Catalunya; un tal Serra, un altre que es diu Borrell, un que es diu Sala i un enganyat que es diu Nadal, Quim pels amics i els gironins. Intenten exportar la matèria d'aquells jaciments però resulta que a Catalunya no en consumim. 

Dificilment es pot pensar que l'electorat del PSC entengui el seu comportament perquè la majoria d'electors no ratificarien aquesta "fraternitat" amb els recursos d'anticonstitucionalitat. Acusen Jordi Pujol de sembrar l'anticatalanisme arreu de l'estat espanyol per la manera que té de negociar amb "Aznar y sus muchachos" - i potser tenen raó - però no han calculat prou bé que ells, amb la seva tàctica política, no només sembrem sinó que reguen l'anticatalanisme quan "entenen" la reacció de certes comunitats davant d'un suposat vandalisme fiscal català. 

El PSC és capaç de trepitjar Catalunya per recuperar el poder perdut. Que no s'enganyin. La seva actitud pot fer mal a CiU - fet políticament legítim - però sobretot fa mal a Catalunya, a la seva gent i als seus propis electors. I això de legítim no en té ni un pèl. Però la seves sigles ja ho aclareixen tot, són: el Partit dels Sacrificadors de Catalunya. 

 

Aunque nos pongamos en la boca que con Internet el planeta está más comunicado que nunca y que eso de la aldea global es la panacea de la especie humana, andamos muy equivocados. Todavía existen, y mucho me temo que va para largo, numerosos muros de Berlín en muchos lugares de la Tierra. Eso sí, ahora son virtuales pero igual de opacos como el que el cayó en 1989. 

Hay muchos países en los que conectarse a la red es sinónimo de crimen. Un reportaje ejemplar de una televisión británica explicaba las razones de la caída del régimen dictatorial del presidente de Rumania, Nicolae Ceaucescu, en 1987. Al parecer la población rumana puso a prueba su ingenio al fabricarse antenas parabólicas caseras para captar las emisiones televisivas del país vecino, Bulgaria. En la televisión rumana el hito televisivo era una serie muy demodé de los años cincuenta, mientras que algo así como Los Angeles de Charly hubiera sido ciencia ficción. 

Aunque el gobierno rumano, con muy mala leche por aquellos días, no lo veía del todo bien, daba un pequeño respiro a la permisividad ya que no hallaba en la ondas hertzianas peligro manifiesto. En lo que no cayeron las autoridades fue en 
adivinar que por esa misma vía llegaban los noticiarios búlgaros. En ellos se mostraban las ejecuciones que los militares rumanos realizaban en Timisoara, una ciudad cercana a la frontera de la ex-Yugoeslavia, sobre las que no se mencionaba ni pizca en la televisión nacional. De allí brotó gran parte de la ira popular que acabó con otra ejecución sumarísima, pero esta vez por la otra cara de la moneda, la de los mismísimos Nicolae Ceaucescu y señora. 

En países donde el integrismo, sea del tipo que sea, está al orden del día y ceder a unas mínimas cotas de libertad es tarea secundaria, Internet es el demonio. La red de redes puede corromper las mentes puras del mundo islámico. Pero al mismo tiempo cabe preguntarse porqué ahora Irán adopta las mismas armas que las agresivas culturas occidentales. Hace pocos días la versión atómica de un periódico de Barcelona publicaba el siguiente titular: "Irán crea la muñeca islámica Sara para combatir el modelo de la norteamericana Barbie". Y uno se pregunta ¿si a partir de ahora los niños iraníes tendrán su Barbie con el permiso de Alá, por qué no pueden conectarse también a Internet? Seguro que de haber tenido en su época, el profeta Mahoma no habría descartado su uso. 

Dando una vuelta por la Red buscando webs creados en la antigua Persia uno solo encuentra páginas institucionales con contenidos perfectamente calculados como el de NetIran. Aquí sí que los seguidores del Ayatola se ponen las botas. Una lista de candidatos a las elecciones generales refrendados "democráticamente" por el pueblo, según NetIran, lo dejan claro. Seguir al Líder Supremo, a judíos y yankees ni pan, cargarse a los disidentes y punto. Precisamente estos han encontrado en Internet su oasis virtual ya que a sus anchas ponen verdes a los del Líder Supremo. Y es que como suele ocurrir, Internet es para los débiles. Véase si no el canto a la pluralidad que Democracy Network of Iran y Zan ofrecen en la Red. La primera solo quiere que Iran sea un país tan democrático como cualquiera y la segunda defiende el pleno desarrollo de la mujer. Si te vas a Teherán a pregonarlo a los cuatro vientos te pegan un tiro en la cabeza. Pero aquí está Internet. 

El mundo islámico tiene un altavoz inmejorable para propagar su religión como demuestra, aunque sea utilizando el idioma del mal, este web sobre el Corán, curiosamente ubicado en Estados Unidos. Y es que el Islam bien interpretado, dicen los expertos, es una religión muy equilibrada. 
 

Evidentemente, ni Occidente ni Oriente están libres de culpa, pero carajo, que esos países envasados al vacío por lo menos abran Internet a sus gentes, aunque sea para vendernos su moto particular, que siempre se puede aprender algo. 

Copyright © 1997 Enredando.com, S.L. Todos los derechos reservado 

 

Internet pateix, desgraciadament, una campanya més o menys orquestrada, sobre les possibles repercussions negatives de la xarxa dins la nostra societat. Els mitjans del món presencial en solen ser els seus principals còmplices. Aquest diari publicava, fa uns dies en aquesta mateixa secció, 

un article títulat El risc d'Internet i que maldava per condemnar la gran terenyina. Ningú pot amagar que Internet té uns riscos socials però ni més ni menys que qualsevol mitjà o sistema de comunicació del món presencial. En canvi maler Internet sí que té riscos, si més no perquè aporta noves maneres en gairebé tots els camps.  

Aquell text feia sens dubte una lectura extremadament restrictiva sobre el fenomen internàutic però, apart de la càrrega ideològica que portava tot darrera, entenc que moltes sentències es debien al simple desconeixement. 

Per dir-ho d'alguna manera no es pot reflexionar sobre la navegació dins la xarxa quan, fent un símil en el món dels àtoms, ningú va de llop de mar sense haver sortit més enllà de l'espigó del port. És comprensible però no justificable la mania d'acotar Internet al que tothom coneix com a pàgines web. Internet és molt més. Internet és correu electrònic, és transmissió d'informació multimèdia o és conversa en temps real, per exemple. I tot això és possible gràcies a un cost reduït i a una tecnologia de ús fàcil.  

Seria d'il.lusos negar que Internet s'està convertint en una llaminadura temptadora per a les multinacionals, començant per les companyies telefòniques que veuen com s'esmicola el negoci ja que pel preu d'una trucada local ets pots connectar amb qualsevol punt del planeta i acabant pels governs democràtics, perquè els totalitaristes ja no en solen permetre el desenvolupament. 

Qualsevol internauta sap que cadascú es fa la seva Internet. L'ús que en fa el meu veí és molt diferent del que en fa el quiosquer de sota casa o el meu cosí de Sidney. I aquesta possibilitat en el món presencial és força més remota per no dir utòpica.  

Destacar únicament del volum inabastable de continguts que té la xarxa, dos milions de pàgines pornogràfiques fa pensar en una croada puritana pròpia de l'Opus Dei i d'una manera d'analitzar les coses amb una voluntat clarament desinformadora. Un anàlisi de la xarxa vol una ment freda i oberta ja que la xarxa trenca esquemes socials, econòmics i polítics inpensables fa poc temps. 

Santiago Vilanova, autor de l'article que esmentava, considera que la xarxa viu de la mitificació de les llibertats democràtiques que tothom considera inherents a la gran terenyina però que segons l'autor queden en no res per la pròpia fredor d'internet. Vilanova apunta un futur gens engrescador on Internet esdevindrà "una simple televisió comercial en xarxa, sobresaturada de missatges contradictoris, esquizofrènics i contaminats". Potser l'articulista de pluma fàcil no és d'eixe món. Si hom fa una lectura de l'ABC, passant per El Mundo i acabant amb El País no hi trobarà missatges contradictoris, esquizofrènics i contaminats sobretot després de la guerra de la plataforma digital? O d'això se'n diu pluralitat en el mòn presencial? Si alguna cosa permet Internet, que en permet moltes, és la multiplicitat de fonts informatives que molts periodistes i ciutadans haurien d'aprendre a remenar i reaccionar davant aquest fenomen naixent. 

Molts internautes vàrem saber de primera mà l'evolució de la crisi dels Grans Llacs, gràcies als cooperants que enviaven missatges via correu electrònic sobre el moviment de refugiats que tot seguit es publicaven en una pàgina web i amb la immediatesa pròpia del mitjà radiofònic. També vàrem saber com vivien la crisi política i institucional els universitaris de Belgrad, a Sèrbia, que varen manifestar-se diàriament durant mesos per fer valer un triomf a les eleccions municipals negat pel president Milosevic.  

Encara que els crític ho trobin utòpic cap d'ells pot dubtar sobre la gran revolució que provoca Internet. Mai em cansaré de citar la conversió que algú ja fa de la famosa frase un home, un vot per un home un emissor. Com sol dir el periodista Luís Ángel Fernández Hermana, una veu autoritzada per parlar d'Internet, "la meva pàgina és només a un clic de distància de la web de la CNN". Si més no penseu una cosa. Aquest article s'ha enviat per correu electrònic estalviant temps i diners a tots els qui opten pel correu cargol. No és una revolució això?