Ramon Lluch Rigola
L'últim pagès i anguilero de la Marina de l’Hospitalet
Ramon Lluch Rigola, de setanta tres anys, és
probablement l’últim pagès i pescador de la Marina de l’Hospitalet;
actualment viu a la masia de Cal Capella, situada prop de l’autovia de
Castelldefels i l’hospital Duran i Reynals.
Ramon recorda amb una clarividència extraordinària els
seus records de jove i degut la desaparició dels conreus a l’Hospitalet
recollim les seves paraules com a testimoni d’una època passada.
Per que us diuen l’anguilero? Perquè vaig néixer
a Ca l’Anguilero, i perquè jo, de jove, anava a pescar anguiles
al final del riu Llobregat. La masia estava situada a la esquerra del riu,
prop la desembocadura. La casa se la va emportar la riuada de l’any 1962,
i part de les terres també.
De jove, treballava les terres? El meu avi, el meu pare i jo
treballàvem les terres prop el riu, i jo a més em dedicava
a pescar amb una barca que tenia varada a la ribera del riu, i quan no
podia pescar en dedicava a caçar. Ja que a la masia fèiem
menjars, la pesca i la caça constituïen la matèria prima
del menjador, mol apreciades pels clients. Els diumenges travessava amb
la meva barca als caçadors que anàvem a caçar a la
Podrida i Cal Arana, desprès els tornava a buscar, i menjàvem
a casa meva.
Hi havia molta pesca al riu ? A la desembocadura del riu Llobregat
hi havia de tot, l’aigua baixava molt neta i en l’últim tram del
riu hi havia molts llobarros, llíseres, carpes i moltes anguiles,
i és clar, jo amb la meva barca passava les hores pescant.
Les terres donaven per a viure ? Les terres de la Marina de
l’Hospitalet eren molt dolentes, i la majoria es dedicaven a sembrar alfals
per a les vaques de Barcelona i, és clar, els conreus eren poc rendibles.
Després sempre hem patit les expropiacions de la Zona Franca i tothom
feia el que podia.
Situats al cap de riu, veia descarregar molt de contraban? I
tant!, vaig veure descarregar moltes mercaderies, però jo no hi
participava, encara que per descarregar una nit podies guanyar el mateix
que treballant al camp quinze dies. El meu avi m’explicava que ell, alguna
vegada, sí que anava a descarregar.
Quin tipus de mercaderies entraven de contraban? Cafè,
mantons de Manila i peces de recanvi d'automòbil. Una vegada van
arribar lingots de ferro colat i els van amagar en les garberes de blat
d’un camp del meu pare. L'endemà els vam carregar en carros de trabuc
coberts d’alfals, i cap el Poble Nou a una fundició. Això
que podria ser considerat com perillós, no ho era perquè,
no sé per quina raó, quan entrava contraban, mancava la vigilància.
Tenia relació amb El Prat? És clar, nosaltres
i la majoria de pagesos de la Marina de 1’Hospitalet veníem a comprar
a El Prat; jo portava a ferrar els cavalls a Cal Melitón i el meu
veterinari era en Pau Vila. Per cert, que encara l’hi dec l’última
visita que hem va fer a uns porcs.
Actualment, que hi fa? Conreu les terres prop la masia i espero
que al darrere meu desaparegui la pagesia a l’Hospitalet. El meu nét
m’ajuda portant el tractor però no voldria que s’hi dediqués
com per a viure.
I d’anguiles, n’ha tornat a pescar? Fa molts anys que no queden
anguiles al riu. Abans el riu era un indret de vida amb molts ocells, peixos,
caragols i demés animalets, donava gust passejar per les riberes.
Ara això s’ha convertit en una claveguera, i els pocs animalets
que hi volten, com les focheres i els ànecs marxen fugint de la
fortó de les aigües. Això fa vint anys que es va acabar;
el que abans era vida, avui és mort. Ho sento jo, que he viscut
tota la meva vida a la vora del riu, ara no hi vull mirar.
JUAN MIÑARRO
Nº 213 DELTA LLOBREGAT
JULIOL-AGOST 1997