0. Justificació
"La major part dels científics
solen saber sobre la ciència poc més del que els peixos
saben sobre la hidrodinàmica". Aquesta frase, espigolada casualment
en una nota a peu de pàgina, és un dels (pocs) passatges útils
que es poden trobar entre els textos d'Imre Lakatos. Si l'addueixo ara és
per il·lustrar un fet impressionant, ben fàcil d'observar: la manca
de reflexió, entre molts col·legues, sobre la magna empresa de
construcció de la ciència, el joc infinit per antonomàsia.
No són pocs els qui la conceben com un treball amb sentit absolut,
deslligat de la reflexió sobre els seus métodes i objectius,
deslligat fins i tot del mateix subjecte humà que la produeix i de les
seves imbricacions amb l'objecte d'estudi. Això explica per què
encara hi ha qui, confiat en la puresa immaculada i virginal dels científics,
se sorprèn en sentir parlar d'ideologies subjacents, mitologies,
relacions de poder i passions subjectives entre aquell subconjunt de la
humanitat. Com que no em deixo enganyar per aquesta concepció de la scientia
in uacuo, ja fa temps que m'interessen tots els condicionants que emmarquen
la producció del pensament i la interpretació de la realitat; cosa
que, per exemple, em va portar des dels estudis catalanístics fins a
l'estudi de la catalanística com a part d'un discurs, amb especial èmfasi
en tres camps: història de la llengua, historiografia lingüística
i sociolingüística.
És precisament sobre aquest darrer àmbit que
m'agradaria exposar unes reflexions, subalternes i gens erudites, al voltant de
com es pot construir un discurs sociolingüístic digne i autèntic,
allunyat de la pura verbositat efectista. Això implica, també, que
hem de definir l'emmarcament de la nostra disciplina en el context metodològic
i històric de la ciència —en el context, en fi, de les
aportacions a la cultura i a la civilització. Els meus raonaments no
seran els d'un especialista en teoria de la ciència, sinó els d'un
profà interessat per esbrinar temes, qüestions, connexions,
relacions... Precisament, les coses que fan aquells que comparteixen un dels
delers més pròpiament humans: la passió per entendre. Així,
simplement, sense restriccions castrants ni llicenciatures estèrils,
sense etiquetes que suplantin les idees. Les presents cabòries surten de
la convicció profunda que, en el discurs sociolingüístic
dominant, hi alguna cosa que falla, hi ha moltes coses que fallen, i alguns
sospitem quines són. Em proposo, doncs, de continuar post rem els
raonaments d'un interessant treball inèdit de J. Ll. Navarro, amb el qual
coincidia ja abans de conèixer-ne les idees ("La degradació
de la sociolingüística en el COU", Segon Simposi del
Professorat de Valencià, Elx, IX-1993). I si ell es dedicà
encertadament sobretot a la pars destruens, ací intentarem
escometre més a fons la pars adstruens.
1. Un punt de partida: la noció de paradigma
Un dels articles que formen el llibre Papers de sociolingüística,
de Lluís Aracil, porta el títol —en l'original de 1974— "Sociolinguistics:
Revolution and Paradigm", i és un resum d'alguns escrits de 1971-72.
En aquell text, grosso modo, Aracil tractava d'aplicar a la jove
disciplina els conceptes desenvolupats des de ca. 1962 per T.S. Kuhn. La idea
central era de situar la sociolingüística dins la dinàmica
històrica de les ciències, tot caracteritzant el que seria el seu
paradigma definitori. Segons ell, l'objecte central d'aquesta disciplina seria
l'ús lingüístic, mentre que la Lingüística
estricta seguiria ocupant-se de l'estructura. Aquesta contraposició,
seguida de les que se'n derivarien, marcaria el perfil del paradigma sociolingüístic,
resultant d'una revolució científica produïda a partir d'un
enfocament simbiòtic i agosarat que permetés, als estudiosos
renovadors, aplicar l'anàlisi sociològica al fet lingüístic.
Heus ací el meu punt de partida, el primer contacte amb el pensament
kuhnià.
Thomas S. Kuhn és un físic i sociòleg-filòsof-historiador
de la ciència, que allà pels anys seixanta va encetar amb força
originalitat una línia interpretativa de la dinàmica històrica
de les ciències. Per resumir-ho potser amb un excés de
simplificació, el centre de les seves reflexions és la successió
d'etapes en aquesta dinàmica, a partir dels conceptes de paradigma
i revolució. En la seva primera etapa, recollida en el llibre de
1962, Kuhn considera el paradigma com un model o patró acceptat, que guia
la recerca i imposa una visió del món, i que consta d'exemples de
resolució d'enigmes, llibres de text fonamentals, etc. (poseu-hi tots
aquells elements que contribueixen a unificar la praxi científica). Però
el paradigma sembla ser molt més que això en aquell primer Kuhn,
ja que alguns investigadors, com Margaret Masterman i George Ritzer, han
assenyalat més de vint usos diferents del mot en The Structure...
D'altra banda, les revolucions científiques són processos de canvi
a gran escala, on un paradigma esdevé obsolet i és ràpidament
substituït per un altre, tots dos intraduïbles entre ells: l'exemple típic
d'això és la revolució copernicana —títol,
per cert, de l'altre gran llibre kuhnià.
Kuhn va tenir un gran èxit amb les seves teories, fins al punt
que no hi ha hagut disciplina científica on els estudiosos no intentessin
aplicar les seves descripcions i conceptes. Tot i tractar-se de teories
concebudes per explicar la història de les Ciències Naturals i
Exactes, de l'hàbit de les extrapolacions no s'han salvat ni les Ciències
Socials. Tothom ha sentit, doncs, la necessitat ineludible de trobar paradigmes
i revolucions a casa seva. Entre nosaltres, l'aplicació més
encertada d'aquests conceptes fou la d'Aracil esmentada abans, seguida de prop
recentment per Miquel Pueyo (Llengües en contacte en la comunitat lingüística
catalana, 1992), i encertadament matisada per Ernest Querol en un treball de
1991. N'hi ha altres lectures menys afortunades, i em callo.
Tanmateix, totes aquestes adaptacions casolanes —i excloc d'aquest apel·latiu
la d'Aracil i la de Querol— han negligit una sèrie de qüestions
fonamentals en fer la seva traducció de Kuhn, dues de les quals
voldria assenyalar en el present treball: en primer lloc, ningú no
esmenta per a res el concepte de ciència normal i les seves
implicacions respecte a la dinàmica revolució/paradigma; i,
d'altra banda, cap dels nostres lectors més tardans de Kuhn no ha notat
que el pensament d'aquest ha passat per dues etapes diferenciades (abans
vs. després del debat amb els popperians), que és
una línia sense solució de continuïtat i que té
connexions amb investigadors anteriors, coetanis i posteriors.
La dinàmica
segons la qual es desenvolupa la història de la ciència consta,
com s'ha dit, d'uns paradigmes que guien la recerca i de revolucions científiques,
durant les quals es gesten paradigmes alternatius que després surten
vencedors. Però, en l'entremig, què hi ha? Kuhn hi reserva un
concepte bàsic: la ciència normal. Tot i que és una
de les nocions més controvertides de la teoria, tractem de donar una
imatge ni que sigui esquemàtica de la ciència normal: consisteix
en el desenvolupament i desplegament de les capacitats heurístiques del
paradigma, i imposa als científics l'activitat de resolució de
trencaclosques (puzzles). Aquesta pràctica, guiada pel marc
cognitiu que imposa el paradigma, és l'element característic de
l'activitat científica, i segueix el model de determinats casos exemplars
de resolució d'enigmes. Es veu ben clar, doncs, que la revolució
científica i la gestació d'un paradigma impliquen també la
definició d'un cert tipus de ciència normal. Per tant, el fet
d'articular un paradigma ens aboca necessàriament a una etapa, de duració
indeterminada, en què la producció científica es limita a
solucionar petites qüestions dins l'àmbit definit i no qüestionat
d'una manera de veure la realitat. Més encara: la resolució de
trencaclosques és, generalment, l'intent d'adequar la realitat als
motlles perceptius imposats pel paradigma, de manera que es tracta de problemes
la solució dels quals ja sabem, però que desafien les
nostres eines —conceptuals o no— de treball i la nostra habilitat com
a científics. Evidentment, aquesta qüestió no preocuparà
aquells que interpreten la comèdia dels modernos, que apliquen
conceptes que no entenen, que es troben paradigmes i altres exòtiques minúcies
per llurs butxaques foradades i menystenen línies de treball que ni ells
mateixos haurien somiat mai. Molt bé. Potser tot això, al
capdavall, els afecta més que no imaginen. Ho veurem més endavant.
Un altre fet important és que el concepte de paradigma, en el
qual es basen les poques i deficients lectures que aquesta gent fa de Kuhn, ha
estat posteriorment abandonat per ell mateix. Cosa que demostra, per cert, que
hi ha qui cita desvergonyidament coses que no llegeix, i es posa a blasmar els "paradigmes"
quan ja no se'n recorda ni l'autor. El turning point que divideix en
dues parts la producció de Kuhn es dóna, segurament, en l'intens
debat que va tenir lloc a Londres en 1965, durant el Col·loqui
Internacional de Filosofia de la Ciència. Les actes d'aquell congrés,
que va enfrontar Kuhn i els popperians, van ser editades per Lakatos i Musgrave
amb el títol de Criticism and the Growth of Knowledge, i són
una bella mostra del que és un autèntic debat civilitzat —experiència
esotèrica entre nosaltres, cal dir. Hi comptem, com a més
importants, tres parlaments de Kuhn, dos de Lakatos, una intervenció de
Popper, una de Masterman i una altra de Feyerabend (que prefigurava el seu Against
Method). Els punts fonamentals de la discussió són ben
coneguts, i només en sintetitzaré telegràficament alguns:
si Kuhn defensava que el canvi de paradigmes es produeix per disuasió i
per conversió de la comunitat científica, els popperians ho
titllen d'irracionalisme; si Kuhn defensa que la ciència normal és
subjecció al paradigma i resolució de trencaclosques, els
popperians ho qualifiquen d'acrític i dogmàtic, propugnen una espècie
de "revolució permanent" i fins i tot neguen l'existència
de ciència normal en el sentit de Kuhn; si aquest diu que els paradigmes
són intraduïbles entre ells, els popperians addueixen que tots els
llenguatges i visions del món són més o menys traduïbles;
els popperians combaten el sociologisme i el psicologisme de Kuhn i altres, ja
que per a ells la ciència és un procés de coneixement que
es troba per damunt de les vel·leïtats humanes; etcètera. El
que queda clar és que aquell debat fou, certament, una ocasió
crucial per enfrontar dues de les escoles més potents en la teoria
contemporània de la ciència.
El xoc amb les crítiques
popperianes va fer que Kuhn donés progressivament un nou perfil a la seva
teoria. El resultat més directe fou l'epíleg de 1969 a la segona
edició anglesa de The Structure..., seguit per una formulació
més directa en Second Thoughts on Paradigms. En la seva segona
etapa, Kuhn tendeix a substituir el terme paradigma pel de matriu
disciplinar. Per contrast amb l'anterior, aquest concepte és definit
de manera una mica més clara i unívoca: la matriu disciplinar és
allò que comparteixen els membres d'una comunitat científica per a
la seva praxi, i que es compon de: a) generalitzacions simbòliques,
fòrmules a partir de les quals es deriven les teories i es resolen els
trencaclosques (p. ex., f = m·a en la física de Newton);
b) models, paradigmes metafísics que forneixen al grup
les analogies preferides; i c) exemplars, solucions de problemes
concrets, assumides pel grup com a models per a la ciència normal (cf.
gr. parádeigma = llat. EXEMPLUM). I en aquesta descripció
del segon Kuhn hem deixar-nos en el pap totes les seves observacions
referides a les crítiques sobre irracionalitat subjectivista,
relativisme, intraductibilitat dels paradigmes, etc. Tornant una mica
enrere, em pregunto si no hauria estat millor que M. Pueyo hagués fet una
bona lectura de tot Kuhn, abans de repetir cegament les idees que, sense
tantes pretensions i d'una manera provisional, va exposar Aracil en l'article
citat. Sense conèixer les modificacions i esmenes que Kuhn ha anat
introduint en la seva teoria, el que ell fa és recitar superficialment
algunes idees de The Structure..., i fins i tot esbossar un programa per
a la momificació acadèmica de la Sociolingüística, tot
veient peres penjades dels oms. I Pueyo no és pas, certament, el més
banal dels autors que han citat Kuhn.
A banda això, la pífia
més freqüent que se sol cometre en extrapolar alegrement els
esquemes kuhnians consisteix a aplicar la noció de paradigma a qualsevol
teoria amb una mica de notorietat. Així, qualsevol manual ben conegut i
difós, qualsevol teoria que sembli apartar-se massa de les anteriors,
etc., són anomenats "paradigmes" per personatges que ignoren el
que volia dir Kuhn i no saben ni de què parlen. Una espècie en
procés de creixement exponencial, per cert.
2. Fama i fortuna d'una fraseologia
El lector deu estar preguntant-se, amb justícia, on està
la sociolingüística en tot això. Doncs bé: si suposem —i
jo no ho suposo, sinó que ho afirmo convençut— que la
sociolingüística és o ha de ser una disciplina
científica, veurem que la pregunta és simplement ociosa.
Sempre hi haurà, evidentment, qui segueixi pensant que eso quiere
decir, o sea, que hablamos de la disglosia y el bilingüismo, de las
encuestas de la Dirección General y... No és per a ells que
parlem, sens dubte. La Sociolingüística és una part del
discurs científic, una part que cal construir, i això significa:
un esforç ingent per definir una sèrie de paràmetres que
emmarquen l'actuació concreta; la responsabilitat de crear una comunitat
científica efectiva; i l'articulació real d'una manera
d'entendre els fenòmens del llenguatge i la societat. Aquest àmbit
temàtic ens porta, naturalment, a considerar un lloc comú
ineludible: la interdisciplinaritat.
El concepte d'interdisciplinaritat
és la versió emfàtica i publicitària d'allò
que, sense tanta solemnitat, podríem anomenar obertura, i forma
una part essencial de la mateixa Sociolingüística; més
exactament: n'és el punt de partida. Per a alguns és, també,
un element més del marketing que pretèn vendre un
determinat discurs buit i auto-redundant. La interdisciplinaritat neix de la
necessitat de compatibilitzar àmbits científics diferents que
s'auxilien i s'expliquen mútuament, i és el caràcter obert
de la realitat el que ens imposa inevitablement aquesta necessitat. L'obertura
no només impugna —o qüestiona— un tancament, com diria
Bachelard, sinó que també construeix àmbits nous: crea
ponts (al·lusió al que H. Albert anomenava Überbrückungsproblem),
connecta punts aparentment distants i il·lumina xarxes i imbricacions entre
àmbits diversos. Podríem aprofitar una sentència d'aquelles
que ens solen arribar de segona mà —desvirtuades, per tant, però
també readaptades—, i dir que la realitat és una;
per tant, la ciència és una. (Per cert, que també
es podria dir a l'inrevés, i no quedaria pas malament.) Si us agrada més,
podeu donar-li unes quantes voltes a una bella frase de J. Muguerza (del pròleg
a la trad. cast. de Criticism and the Growth of Knowledge): «cada día,
se afianza más la convicción de que lo que hay son "teorías
científicas" y no ciencias». Si canvieu "teories científiques"
per "discursos disciplinats", veureu que la frase funciona,
admirablement, tant per a les Ciències de l'Esperit com per a les
Ciències de la Natura. Un dels procediments més valuosos
per exercitar l'obertura és, certament, l'analogia. Podem
entendre-la bastant bé si ens servim especialment de l'accepció
judicial del mot: "Mètode d'aplicació de la llei per mitjà
del qual una norma que regula un cas determinat és feta extensiva a casos
anàlegs no prevists". L'ús metafòric d'aquesta
definició implica, d'una banda, l'existència d'explicacions en un
camp determinat (nomotètiques [=lleis] o no), que són extrapolades
per produir o enriquir explicacions en altres camps. Pierre Achard, que ha
tractat l'ús d'analogies biològiques en el llenguatge polític
i econòmic, ens ofereix encara una altra explicació encertada: "La
analogía es un procedimiento metafórico: establece entre dos
campos (...) una correspondencia orientada tal que se habla del primero con
palabras que hallan su sentido en el segundo. Se trata de un procedimiento
amplio que se diferencia de la metáfora propiamente dicha en que sólo
se refiere a una imagen, incluso a una palabra: la analogía dará
valor a conclusiones en el primer campo por razonamientos sostenidos en el
segundo. Por último, es un procedimiento sometido a la existencia de límites,
a diferencia de un modelo (u homología) que gozaría de verdadero
carácter sistemático". Em deixo la possibilitat de comparar
tot això amb el que es pugui trobar entre els escrits d'Aristòtil.
El procediment de l'analogia demana a l'estudiós, d'altra
banda, una familiarització suficient amb més d'un camp del
coneixement (entenent com a camp, òbviament, un àmbit d'estudi
convencionalment delimitat). La familiarització inclou el maneig fluïd
d'uns llenguatges determinats i uns tipus de raonaments concrets, els de les
disciplines en qüestió. Només així és com es fa
efectiva l'aplicació de models d'una disciplina en una altra, el tràfec
de models citat abans. No és difícil de trobar-ne exemples
concrets, i el mateix Kuhn n'és una mostra, amb l'ús que fa de
terminologia política aplicada a la història de les ciències
naturals. L'existència de disciplines mixtes és un dels aspectes
de l'obertura, i no és precisament res de nou en la ciència. Les
Ciències Naturals, per exemple, han vist com el mestissatge feia
néixer disciplines noves que han acabat establint-se de manera ferma: la
Bioquímica n'és un exemple evident, delatat per la mateixa forma
composta del mot. Un cas anàleg, per cert, al de la Sociolingüística.
I tornem al nostre eix temàtic.
La praxi de l'obertura sociolingüística no ha tingut,
entre nosaltres, una forma especialment afortunada. No repetirem, ara, la denúncia
freqüent (però silenciada) en contra del que se'ns vol vendre amb
aquest nom: un succedani de sociologia unit a un succedani de filologia. La
interdisciplinaritat sociolingüística consisteix, per a determinada
gent, en una varietat subdialectal de la dialectologia, o la degradació
de la degradació, dit per entendre'ns. Això, en el millor dels
casos; en el pitjor, es tracta de vols galàctics de la xerrameca subliterària
—descripció que coincideix, per cert, amb la meva definició
d'un best seller "epistemològic" fonamental: la fraseologia—;
al capdavall, la fraseologia no és altra cosa que el resultat de
corrompre la terminologia. Finalment, també hi ha gent que concep la
Sociolingüística com l'activitat de col·leccionar enquestes
d'afeccionats, cosa més avorrida i mortificant encara, una versió
pseudo-sociològica de l'acumulacionisme.
No és cap
atzar que les coses siguin així. Ben al contrari, és un cas que es
pot estudiar i entendre en termes de sociologia de les institucions científiques.
Només cal començar a analitzar la comunitat científica
com una societat dins la societat, i això ens donarà una clau per
començar a comprendre les relacions de rang, poder i competència
que regeixen la ciència institucionalitzada. Llavors adquireix sentit la
utilització de termes com "propaganda" per descriure alguns fenòmens
—entre ells, evidentment, una determinada interdisciplinaritat. És
a dir: si se'n parla, si hom empra amb profusió aquest terme per situar
la recerca pròpia, és perquè el retolet ven, perquè
té un èxit gairebé comercial, perquè contribueix a
donar un cert prestigi i una imatge de modernitat als qui se l'atribueixen. Dit
això, deixem que el lector n'imagini el sentit i les conseqüències.
Per compensar, cal proposar algun tipus d'alternativa a aquesta
situació, ni que sigui en un pla purament teòric. La Sociolingüística
dels PP.CC. és plena de gent entestada a treballar només a base de
bibliografia sociolingüística, i en català si pot
ser. Són els mateixos que només saben emprar el mot "sociolingüística"
si va seguit del gentilici obsessiu. Evidentment, no parlo de la gent competent
i honesta, que també hi ha i molta, sinó dels nombrosos erudits
esperpèntics que viuen del bla-bla retòric. Enfront
d'aquests sociolingüistes catalinos, propugno un reciclatge per la
via dels textos clàssics i fonamentals de la sociologia i la psicologia
social; personalment, he de confessar que una línia d'estudi que segueixo
i m'apassiona és precisament aquesta: l'aplicació de les nocions,
conceptes i raonaments més útils de la sociologia clàssica
al discurs sociolingüístic. Per a algú interessat a llegir
Comte, Durkheim, Simmel, Weber, etc., no pot resultar menys que esgarrifós
de comprovar com hi ha tanta gent que s'aplica el prefix sòcio-
sense (voler) conèixer ni tan sols els rudiments de la teoria sociològica.
Un altre punt digne de remarcar és el fet que la Sociolingüística,
bona o dolenta, ha estat moltes vegades patrimoni d'investigadors procedents de
la Lingüística i/o la Filologia. Als PP.CC. aquest fenomen és
possiblement més exagerat que en altres àmbits; feta l'excepció
d'alguns sociòlegs i alguns historiadors, una bona part dels qui es
dediquen entre nosaltres a la Sociolingüística són/som gent
de (de)formació universitària filològica. Això no
significa que siguin els filòlegs els més apassionats per
l'obertura; ben al contrari, demostra que són ells els qui més
rendibilitat personal n'han tret. En justa correspondència, resulta
lamentable que l'altra part interessada, els sociòlegs, no hagin dedicat
esforços per la seva banda a un fet tan radicalment social com la
llengua, en singular i en plural. Ara recordo unes remarques que feia Allen D.
Grimshaw en 1968/1971, on assenyalava que llavors els sociòlegs no havien
prestat prou atenció a les qüestions del conflicte lingüístic.
L'augment de contacte i intercanvi entre els qui treballen les dues disciplines
implicades encara és, en bona part, un desideratum que cal
acomplir, i que enriquiria enormement la cross-fertilization que ha de
produir el discurs sociolingüístic. No és pas una invitació:
és un clam.
Però la praxi real de l'obertura només
seria un aspecte del dilema essencial que ens faria tornar, cíclicament,
al nostre punt de partida: les teories de Kuhn i la seva recepció a casa
nostra.
3. Un projecte contra la propaganda, un discurs contra les
fraseologies
Actualment, qualsevol interessat per la Sociolingüística
es veu enfrontat a un magma bibliogràfic heterogeni, caracteritzat per
l'absència d'objectius comuns, la reincidència en determinats
topoi i la pul·lulació de terminologies paralitzants i propagandístiques.
L'historicisme parroquialista, tan típic d'altres disciplines i sobretot
de la Lingüística (mal anomenada Filologia), es perpetua
amplificat en una Sociolingüística de vocació més
aviat claustrofòbica. Massa sovint, la proliferació de l'infaust
retolet el converteix en pura moneda de canvi, en una part essencial d'una
imatge pública, acadèmica i institucional. En qualsevol cas, és
gairebé inexistent la visió projectiva de crear un autèntic
discurs científic, o almenys de fer una disciplina on no només
hi hagi indisciplinats.
Si acceptàvem l'esquema teòric
de Kuhn, cosa que sembla raonable, hauríem d'admetre també la
necessitat de definir una ciència normal en el sentit que ell li
dóna, i que es pot constatar en diverses disciplines. Ja hem vist com en
1965 els popperians criticaven la concepció de ciència normal tal
com apareixia expressada en The Structure... El perill d'una momificació
dogmàtica a l'hora d'engegar la ciència normal hi és,
realment, i una mostra d'això és la visió que Pueyo exposa
en el seu text. Aquest autor, mogut per la intenció optimista de voler
fer de la Sociolingüística una disciplina acadèmica,
recita una sèrie de punts tòpics que, segons ell, han de regir el
desplegament de la disciplina, però oblida un fet bàsic i
constatable: que precisament el principi d'institucionalització de la
Sociolingüística, en contextos burocràtics i acadèmics,
ha estat l'arma més eficaç per anorrear-la i deixar-la impotent
com a discurs. La Burocràcia i l'Acadèmia —si és que
no són el mateix— han practicat amb gran habilitat i clarividència
la cura homeopàtica, de manera que ha estat prou canviar una mica les
coses perquè les coses no canviessin gens. I justament han estat la
Burocràcia i l'Acadèmia les genitores del carrerisme
(pseudo)sociolingüístic, tot comprant una determinada sociolingüística
que paralitza la recerca i mena al discurs de la impotència en acte.
La construcció d'una ciència normal en aquest camp es troba,
doncs, davant un dilema indefugible, i hom diria que ha d'optar entre l'Escil·la
de la prostitució burocràtica i el Caribdis de la clandestinitat
sectària a termini fix. Davant aquest plantejament extremat, hi ha qui es
preguntarà si no és possible alguna altra via més digna.
Personalment, crec que sí, tot i que els "poders públics"
prefereixin finançar la Dialectologia del Camp de Túria o
distribuir en dosis massives els múltiples Discursos de la Demència
(m'excuso per la redundància: són la mateixa cara de la
mateixa moneda). La creativitat científica és possible i
necessària, millor dit: existeix —heus ací un bell
axioma. I ens cal creure-hi, si no volem resignar-nos a dormir totes les nits
dins un taüt (com diuen que feia el pobre Béla Lugosi). A partir
d'això, l'articulació real d'un paradigma i la construcció
d'uns estàndards d'investigació sortiran de la coordinació
entre moltes contribucions serioses, allunyades de l'oportunisme. Quan la
Sociolingüística deixi de ser la Lingüística dels filòlegs
ressentits o la font de prestigi dels xerraires, començarem a avançar
pel camí de la dignitat científica. En la disjuntiva entre la ciència
normal o l'estat pre-paradigmàtic, ens cal optar pel paradigma, però
amb el seny suficient per no convertir la nostra disciplina en allò que
la Gran Màquina voldria aconseguir —i que, de fet, ja té. No
hem d'esperar que les Direccions Generals ens vagin dictant el camí a
base de consignes.
D'altra banda, cal també valorar el mèrit d'aquells
lingüistes que, tot i fer una forma de dialectologia sota el nom de la
Sociolingüística, han contribuït a renovar una mica el panorama
fòssil de la Lingüística estricta i estreta. Hi ha coses que
cal agrair al variacionisme de Labov e tutti quanti, a l'etnografia de
la parla, a diversos personatges i corrents; són ells els qui han
demostrat la ridiculesa dels motlles dels lingüistes asocials, i
han posat en evidència aquells que no volien dir el que molts intuïen
des de feia segles: que la llengua és un producte de la matriu social i
cultural. No obstant, em sembla un excés imperdonable que també
ells hagin contribuït a la desvirtuació del mot "sociolingüística",
cosa que els lleva part del mèrit que els atribuïm. Per a aquests
investigadors, crec que s'hauria d'haver reservat un nom diferent: potser el
millor hauria estat una cosa així com Nova Lingüística,
terme que els col·locaria en el lloc adient —la Lingüística—
i, al mateix temps, els atorgaria la qualitat de renovadors. Tanmateix, és
cert que això no passa de ser una proposta llençada al buit, i
bona cura que tindran ells a seguir participant en l'ús d'una etiqueta
que garanteix la publica virtus de l'èxit.
De tota manera, fins i tot aquestes formes civilitzades de la Lingüística
cauen, en la immensa majoria dels casos, en la fal·làcia
essencialista dels estudis lingüístics: es dóna preeminència
als elements del missatge per damunt del contingut expressat o expressable, cosa
que, pel mateix preu, els permet l'interessant avantatge de mantenir-los al
marge dels discursos que efectivament vertebren una cultura i una civilització.
(Traducció: confondre els mitjans amb els fins, de manera que els fins
desapareixen. Transcripció fonètica: prendre el rave per les
fulles.) Però donar exemples d'això seria una forma massa cruel de
fer que ells mateixos mostressin llurs vergonyes. La llengua com a
estructura se subordina clarament a la llengua com a part d'un discurs
i com a element de les estructures socials i culturals. Si bé els
coneixements sobre l'estructura ens poden ajudar a entendre els discursos sobre
el llenguatge, amb el reduccionisme de la Lingüística estreta
el que era un coneixement subsidiari esdevé focalitzat, de manera que
tota la resta s'esfuma, i el sentit desapareix esclafat pels seus
constituents inferiors. Així és com, per a un lingüista pur,
la resta del món no existeix. (Apèndix: caldria que el lingüista
es preguntés si ell mateix existeix...)
* * * * * * *
El present assaig ha volgut
contribuir a la creació d'un debat nou, a les antípodes de la política
de bena i mordassa que, magnànimament, ens ha dissenyat la Thought
Police que tots coneixem. D'una banda, proposo de rebutjar la banalització
a què alguns volen sotmetre determinades anàlisis de teoria de la
ciència; he mostrat, a més, la relació que això té
amb la Sociolingüística i amb un procés visible de
bastardització de les terminologies, per causes diverses. D'altra banda,
he volgut deixar clar que la Sociolingüística pot esdevenir, encara,
un discurs disciplinat i una mostra ben positiva d'obertura. En aquesta direcció
apuntava, també, la petita anàlisi de la retòrica
interdisciplinarista, que ens mostra la importància d'unes determinades
estratègies per arribar a practicar l'apassionant exercici de les
analogies i les connexions. Un exercici, per cert, que dóna tot el seu
sentit a les ciències de l'home i la societat. La creació del
pensament científic, en totes les seves formes, exigeix d'assumir una
porció enorme de responsabilitat, sobretot en moments en què
els esforços encara demanen una veritable coordinació; òbviament,
la ciència no es fa en voz pasiva. Si heu arribat a concloure amb mi la
necessitat de construcció com a vocació-professió,
ja hauré aconseguit fer-vos arribar el meu missatge. Haureu descobert per
què el verb construir és el més freqüent d'aquest
escrit.
Espero que ningú no s'escandalitzarà de les
meves afirmacions crítiques; de vegades es fa necessari de practicar el
j'accuse, almenys per desvetllar incomoditats amb resultat positiu.
Sigui com sigui, no es tracta de ganes d'emprenyar; en casos així, hom es
pot excusar amb paraules alienes: lasciva est nobis pagina, vita proba.
If you want to read the full text version, go to L'Horabaixa,
7 (Algemesí, 1993), or send me an
e-mail!
BACK TO
SOCIOLOGY OF LANGUAGE!
BACK
TO MAIN MENU!